Risto: No canviïs

Gràcies per ser com ets i no canviïs. Avui dia queden molt poques persones que vagin amb la veritat per davant. Aquests són els que mai et trairan. Els altres(el món n’està ple i exemples molts clars els tenim amb els e-woks: Àngel, Manu, JV, Myriam) sempre van dient que “maco que ets”, “que bé que ho fas això”, “tranquil que ompliràs pavellons”,... i quan no ets allà davant seu o bé et critiquen el que feies, com ho feies, o ara resulta que ells ja ho sabien que no ompliries pavellons... Setmanes enrera ja vaig posar l’exemple del Sr. Manu i el seu disc de versions de Lluís Llach (de com va enganyar al productor i al mateix Lluís només per a obtenir un profit econòmic que només fos per a ell).
Mira, Risto, no sé si això et va bé o no perquè és una qüestió molt personal i que només un mateix s’ho sap, però si que des del meu punt de vista ha guanyat la teva credibilitat professional i ha passat el que tu volies que passés en el sentit de plegar d’allà dins (qui no recorda les teves paraules a la gala final de l’any passat i que mai oblidaré per Virginia i per tu?).
Està bé que no estiguis allà dins perquè jo no volia que aquell mal rotllo que provocaven tots els de l’”ENDEMONIADA ENDEMOL” t’amarguessin i enfonsessin o que deixés de posar a la teva boca els nostres pensaments vers la mentira i el muntatge que hi ha allà dins i que va començar a aparèixer quan la Nina va marxar i es va perdre l’essència del que volia ser el programa: Una acadèmia on preparar possibles valors per a moure’s dins el món de la música i una bona plataforma de llançament. L’acadèmia es va convertir en un circ, on quasi sempre els protagonistes eren qui controla la marxa d’allà dins (Angel, Manu, Myriam) tot i que alguna vegada han estat els alumnes però amb el plàcid dels anteriors, i deixant arraconats sense poder de decisió els veritables professionals: Miguel Manzo, Morgan, Jessica Expósito, Leslie, Capdevila i els altres que tothom ja sap.
Fins la setmana passada, era el lloc on podia veure’t i escoltar-te, era el lloc de la meva “cita” amb tu. “Ara, què faré ? “ –vaig dir-me ahir quan no et vaig veure- Però, de seguida, vaig pensar però si el puc llegir sempre a través dels seus llibres, si el puc escoltar a les entrevistes (Per cert !! entrevistes genials totes: “La ventana”, “El Club”, “Problemes domèstics”... i amb un Risto molt tendre i amigable ja que aquí no havies de lluitar contra cap injusticia).
Només desitjar-te molta sort amb tots els projectes que tens a les teves mans (publicista, escriptor, formar part d’una parella, ser pare,...) i dir-te que si en algun moment he criticat la teva postura respecte a Labuat ha estat per culpa del meu desconeixement o mal entès del teu paper amb ella. I una vegada més et dono la raó, Virginia té una veu meravellosa amb una sensibilitat increïble i amb una personalitat digne de ser admirada. Desitjo que tot el producte que has muntat al seu voltant la faci triomfar i li permeti viure de la música, tal i com ella ha somniat sempre perquè això voldrà dir que nosaltres també podrem somniar amb ella escoltant la seva veu i la seva música. No obstant això, amb aquest tema m’atreveixo a fer-te una petició: si en algun moment del seu camí (ja sabem com de difícil és tot això) necessita de la teva ajuda no l’abandonis i guia-la bé i ofereix-l’hi tot el teu saber perquè ella pugui estar entre nosaltres.
Espero que mantinguis la teva web i el teu facebook actius perquè s’han convertit en punts de trobada amb tu i amb tots els que t’admiren.
Acabo amb el mateix desig que he començat “No canviïs, ni quan siguis pare. El vostre fill ha de conèixer el veritable Risto”.